El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Els últims del Profeta

Citation :: Els últims dies del Profeta

Jo, Posidònia, neta del Profeta de Déu, Aristòtil, filla del seu fill Nicòmac, m’agradaria explicar-vos els últims dies de la vida del meu avi.

Després de la mort d’Alexandre de Macedònia, Aristòtil va veure’s obligat a fugir precipitadament d’Atenes.

Efectivament, Alexandre sempre l’havia protegit, però amb la desaparició d’aquest últim, els seus opositors no van dubtar en tractar el meu avi com si fos un boig perillós a causa de l’ensenyança que havia impartit al voltant de la idea d’un únic Déu.

Els defensors de la religió oficial no el suportaven ja, i a partir del moment en que es va saber la mort d’Alexandre, van alliberar tot el seu desvergonyiment i van començar a exaltar a la població en contra del meu avi.

Van incendiar casa seva i, al meu pare, Nicòmac, van arrencar-li els ulls.

Aristòtil va decidir aleshores abandonar Atenes per a anar a viure a Calcis.

Un cop instal•lat, vaig ajuntar-los, però els últims esdeveniments van obscurir molt el meu avi i va perdre molt ràpidament les forces.

Fou aleshores que vam assabentar-nos-en del naixement del fill de Seleuc, el companyó d’Alexandre, el qual havia sigut molt receptiu a les ensenyances del meu avi. La seva esposa, Apama, acabava d’engendrar a un nen a qui anomenà Antíoc, el nom del pare de Seleuc.

Al meu avi, aleshores, li van brillar els ulls i, com si hagués estat il•luminat per Déu, em va dir que no havia de veure absolutament mai aquell nen.

Aleshores vaig fer enviar un missatger a Seleuc, invitant-lo, juntament amb el seu fill, a venir a visitar a Aristòtil

Seleuc va acceptar amb alegria, i va arribar un mes més tard acompanyat de la seva esposa i el seu fill.

Durant aquest període, Aristòtil va parlar sovint amb el meu pare per a preparar-lo per la seva futura missió: tornar-se el preceptor del jove Antíoc.

Però la seva salut aviat es torçà de nou i el meu avi reposava al llit, però quan vaig anar a aviar-lo de l’arribada de Seleuc la seva cara va incendiar-se i va recuperar, de cop, les seves forces.

Em va demanar que l’ajudés a aixecar-se i després s’uní alegrement a Seleuc, el qual era molt feliç de tornar a veure el seu vell mestre, del qual ell, alhora que Alexandre, havia estat alumne.

Aristòtil l’abraçà i li digué:

“Seleuc, sóc tan feliç de tornar veure’t i tinc tantes coses per dir-te...però primer, mostra’m el teu fill.”

Seleuc es va girar cap a Apama, la qual va apropar Antíoc al meu avi.

Aristòtil el mirà intensament i digué:

“Jove Antíoc, Déu inspirarà el teu destí. Per tu, milers d’homes de pobles diferents es convertiran a la paraula del vertader Déu. I entre aquest poble, es trobarà un del qual naixerà el qui acabarà el que he començat.”

Després, tot girant-se cap a Seleuc afegí:

“Allotja, el teu fill en la Fe a Déu, ensenya-li les ensenyances que vaig transmetre’t; prepara’l per a la missió que Déu li ha confiat. Per tal de què t’ajudi, et confio el meu fill, Nicòmac, que serà el preceptor del teu fill.”

Seleuc romania sense veu davant la profecia que Aristòtil acabava de revelar; que deia que Déu havia escollit el seu fill per a una missió tan gran.

Aristòtil va donar-li un plec segellat que duia la menció “per a Antíoc” i va precisar-lo que devia entregar aquesta carta al seu fill quan aquest tingués 15 anys.

Seleuc va agrair-li-ho i el va abraçar emotivament.

El meu avi va acomiadar-se així del seu fill, al qual havia preparat durant un mes d’aquella separació que sabia que era definitiva.
Va observar-lo com s’allunyava i després, pres pel cansament, va adormir-se.

Una mica més tard, l’esclau Perfídies, vingut des d’Atenes amb una àmfora de vi, del qual l’estrany contingut olorava a cicuta, va deixar la llar amb la satisfacció de la feina ben feta i del deure complert. Després de set dies d’inconsciència, Aristòtil es va despertar mentre jo plorava al seu costat; ell obrí la boca i, amb un sospir, em digué aquestes paraules:
“El meu camí a la Terra s’acaba; hi ha molt per a fer, però s’acaba el temps que Déu m’ha concedit. Antíoc farà germinar la llavor que florirà amb Christós...”

Va pronunciar aquest nom d’una manera audible, tot just quan el seu esperit l’abandonà...No coneixia a Christós i no sabia de qui em parlava...

Avui, sóc vella, i aviat em reuniré amb el meu avi.
Tal i com va dir Aristòtil, vaig veure a Antíoc, preparat pel meu pare, convertir-se en el rei d’un gran imperi, que va convertir en la religió de l’Estat els ensenyaments del meu avi; vaig veure a milers d’homes diferents convertir-se. Vaig veure la paraula del Senyor en el nostre món. Però de Christós, no en sé res....

Traduït al català per Ignius de Muntaner

El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Els últims del Profeta Domge7ui2