El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre II.- Els Panegírics

Citation :: Panegíric I.- De l’ànima

Aristòtil en aquest temps vivia a Atenes i va instal•lar el seu quarter general a "l’Acadèmia de la Cervesa", un hostal situat al Plakathon, en ple cor del barri egipci (que era l’acantonament reservat als estudiants, jugadors i noctàmbuls que posteriorment s’anomenarien gitanos).

Va ser durant una d’aquestes nits, especialment agitada, que va fer un descobriment que va sacsejar tot l’ambient intel•lectual durant ben bé una setmana.
En mig dels clamors habituals, en la càlida humitat de la taverna, trencant els “és beure per beure...necessitem uns malucs” proferides a un extrem, Paulodaure va tenir ventositats. El seu company Mímiles, pujat a una taula, va desafiar l’assemblea.

Mímiles: “Aclariu-nos, doncs, Mestre, sobre el que és l’ànima.”

Aleshores, el savi Aristòtil va dirigir-se als seus companys d’aquesta manera:

Aristòtil: “Amics meus, hi ha dues classes d’ànima. Tot ésser viu posseeix una ànima a la qual anomenaria “anima”, ja que és el poder d’ella, implantada en la formació de la forma a la qual completa. Essent el principi organitzador del cos vivent, és inseparable d’ell.”

Mímiles: “Podria ser anomenat anima l’esquema de funcionament de la formiga vermella, per exemple, però quin seria l’altre tipus d’ànima?”

Aristòtil: “De fet (i us recordo que la formiga vermella és anomenada proletariat), per contra, l’animus, l’ànima pensant, posseeix un estatus privilegiat i crec que és una classe d’ànima molt diferent i que només pot ser separada del cos, com l’etern del que és corromp.”

Mímiles: “Aleshores, essent etern, l’animus es concebrà a semblança de Déu, no? ”

Aristòtil: “Exactament, és l’anima qui fa que Paulodaure, quan torna del seu camp de dacsa, en comptes de girar a mà dreta en direcció a casa seva, Bobona i els seus fills, escull tombar a mà esquerra, cap a la taverna, per a netejar els remordiments amb els amics corroït per l’obesitat i la cirrosis que li donen aquest aspecte de gras i congestionat, al màxim, al llindar de la vellesa.

Pel contrari, és l’animus de Paulodaure el que arribarà pur i intacte a les portes del Paradís a la espera de la seva introducció...i allà, davant d’aquesta cosa amorfa que posseïa la seva realització potencial, però que, serà deixada allà, de la mateixa manera que es classifica en el mateix prestatge un bulb de la gavina de cap negre. Què passarà?”

Aleshores es va fer un gran silenci, que contaminà fins l’últim pis de l’Acadèmia( allà que normalment vibrava tot) aturant tots els coits, ja que l’aire va tornar-se elèctric.

L’animus de cada un va tenir dret a uns minuts de reflexió, pensant en la seva salvació.

Mímiles es va gratar el cap i després de la seva consternació digué: “Em temo que el Sant porter li negarà l’entrada!”

Traduït per Ignius de Muntaner

El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre II.- Els Panegírics Domge7ui2

Citation :: Panegíric II- Del ser en tant que és

A través de la multitud atònita, va venir aleshores el més terrible de tots els adversaris de la ment: Cràtil, el filòsof del silenci.
Havia vençut ja al cèlebre Heràclit al seu propi terreny, ja que quan aquest havia donat el seu argument decisiu segons el qual “Hom no pot banyar-se dos cops al mateix riu”, Cràtil va respondre: “Ni un sol cop pots fer-ho i ningú pot enunciar cap veritat sobre el que canvia per arreu i en totes direccions per això mateix ja partir d’aquest moment ja no hauré expressat res en paraules o de qualsevol altra manera.”
Seguit pel seu instructor, Cràtil es va eixugar el front i va seure davant del Profeta, i, tal com feia sempre, va començar a moure el dit en totes direccions volent dir:
“No puc dir res intel•ligible sobre aquest món perpètuament canviant.” Tot assenyalant temiblement amb el polze el seu oponent.
Un gran rumor va agitar l’assistència, que havia apreciat el gran assalt.

Però el peripatètic, sempre atent, va saber esquivar l’estocada protegint la seva guàrdia tot replicant:
“És quan s’observa el món i no quan s’aparta un d’ell que es troba la veritat; no veure més que el moviment és ignorar primerament la substància, és a dir: el que es manté en qualsevol canvi.”

Cràtil, desestabilitzat, es preguntava on volia anar a parar el seu rival i va començar a notar tensions al metacarpià, aixecant un dit i flexionant la resta.

El profeta, aprofitant l’avantatge, continuà:
“Si prenem per exemple a Palaudaure, el cos del qual està devastat per les seves estances a la taverna és més o menys observable a quatre grapes similar a un quadrúpede o inclús al reptar d’un rèptil, tot i que tothom coincideix en dir que és bípede: és la seva forma, la seva primera substància, encara que només sigui virtual (en potència i no pública).”

Cràtil ho va entendre molt bé, i tot suant d’angoixa, va agitar la mà a mode de ventall.

Aristòtil va prosseguir: “Així, i de la mateixa manera, un gran nombre d’éssers humans pateixen alteracions tamagotxistes o bisunouresques i romanen, no obstant això, a pesar de les seves aparences pensants."
Després, el savi va donar el cop de gràcia, tot dient: “Tu mateix, filòsof del Silenci, que no emets cap so; tots sabem que la mateixa causa final que determina el teu ésser, el motor del món, et va donar la forma d’un portador de veritat. És l'ésser en tant que és, en el qual no es pot canviar res de la Paraula, regal que el Totpoderós li va donar a la humanitat ."
Aquesta estocada final va deixar fora de combat al seu adversari: el seu polze va caure cap al terra, tornant aquest gest, a posteriori, com a significat de “s’ha perdut el combat”. Aleshores, la multitud alegre va dur al Profeta triomfant, tot alleugerint així les seves cames, diuen.

Traduït per Ignius de Muntaner

Citation :: Panegíric III.- La còpia de les idees.

Al dia següent, mentre el peripatètic reprenia els seus exercicis diaris i preparava un discurs a uns 400 metres, Xenòcrates “el maldestre” va anar a trobar-lo.

Aquest mateix Xenòcrates, conegut pels seus aforismes tal com “el cervell té capacitats tan sorprenents que avui dia gairebé tothom en té una” o bé “l’alcohol converteix l’aigua en potable” o també “una tona pesa, com a mínim, cent quilograms; sobretot si es forta”, es dirigí al profeta amb les següents paraules.

“El Mestre ha preuat molt el vostre resultat en front de Cràtil, i desitja que us incorporeu al Gimnàs per tal de felicitar-vos.”

“Una convocatòria de Plató no la puc ni evitar ni diferir”, va murmurar el Profeta amb un somriure.

Al gimnàs, com de costum, el brogit de d’un eixam de deixebles al voltant del gran mestre Plató, l’envoltaven amb la seva enganxosa i canina sol•licitud. Aquest, alçant una cella, va imposar silenci de repent.
Aleshores es va aixecar Plató, el d’amples espatlles: 1 metre 93, 95 quilograms inflats d’orgull. Va prendre a Aristòtil pel braç en una clau perfectament tancada i va emprendre el més famós torneig oratori de tots els temps.

Primer ronda – Plató al servei: Sobre la còpia de les idees.

Plató: “En Cràtil té digitació, si es pot dir així, i la seva arenga és només en aparença, ja que els éssers en un devenir constant vers la seva destrucció no mereixen gairebé el nom d’éssers, per a ell.
De jove, era tímid i proveït d’una veu fina que esdevingué en la d’un gegant, aleshores, no puc respondre la qüestió de manera permanent? No haig de plantejar-me, per això, aquesta qüestió? No són aquests els meus bons amics?”

"Certament" entonà en cor antic el club de partidaris reunit a tothom.

Plató: “No obstant això, quan una cosa canvia, bé cal quelcom permanent en ella; sinó, ella no canviaria ans seria una radicalment nova. No és cert, joves nois?"

“El que vós dieu, bon Mestre”, xiuxiuejà la companyia de dissortats de sandàlies.

Xenòcrates: “Bé, ja, però si tu fossis el teu germà, la teva cunyada seria la teva esposa i els teus fills els seus propis cosins...això ho fa impossible!” va dir, gratant-se el cap.

Plató: “I se l’hi posés un morrió, els joves no li llançarien cacauets com a malsans?”

“Tens tota la raó” respongueren les boques platòniques, dignes de confiança.

Plató: “A més, afegiria que quan s’observen aquests éssers canviants, es descobreix que es reprodueix, a la mateixa espècie, caràcters constants que es transmeten d’individu a individu, superant les generacions i que són còpies de models universals, immutables, eterns, als quals nomenaré idees. Indubtablement, en mil set-cents anys, us prometo nombrosos Xenòcrates a la població destinats a divertir els seus contemporanis.”

“Indubtablement! ” rigueren sarcàsticament els feliços, extasiats.

Plató: “De la resta, no sempre tenen una consciència vaga d’aquests arquetips, d’aquestes idees, per què la nostra ànima, que va existir abans que nosaltres i passarà a altres cossos després de nostres, els va percebre en una altra vida? ”

“Encerteu! ” el lloaren mentre es rebolcaven als peus del Mestre.

Plató: “Així, per aquesta raó, tot ésser viu tenen per natura la intuïció d’aquesta semblança que els fa reconèixer tot el que és de la seva mateixa classe i que fa que el cargol, a pesar de la seva semblança, no tria al llimac per a copular, o al porc espí!”

Els deixebles, ja sense veu, es feren un cabdell en el transport del seu encant.

Plató: “Amics, cada un de vosaltres coneixeu el mite de la dissidència: el jove camperol iniciat en les arts de la Ciutat i es converteix en el millor alumne, mossega la mà que li va donar de menjar. Tens la paraula, Aristòtil.”

Aristòtil: “Déu sap que m’agrada la mà d’Aristòtil, però que prefereixo llepar la veritat” replicà el Profeta.

L’audiència va contenir la respiració, i tothom funcionava amb apnees

(Continua al Panegíric IV.- L’essència de les coses.)

Traduït per Ignius de Muntaner

Citation :: Panegíric IV.- L'essència de les coses.

Aristòtil: “La vostra tesis, bon mestre, per molt brillant que sigui no és més que una fugaç vista per l’esperit; així, les coses només podrien venir de les idees, dir que són exemplars i que les altres coses en participen. Pronuncieu inútils paraules i fileu metàfores poètiques.”

L’assistència es va molestar i va alçar la mirada al cel, dirigint la seva atenció sobre el pesat àngel de catapultes que passava per allà i que, mentalment, havien de batre amb la seva anàlisi balística.
Aristòtil, es va posar a caminar al voltant del seu adversari en cercles concèntrics en el sentit de l’ombra del gnomon.

Aristòtil: “Constateu que les idees gairebé són de tan gran nombre com les coses per a les quals s’ha recorregut a les idees, i bé,com ho demostreu? El mètode és més que dubtós, si m’ho permeteu.
Igual que Paulodaure mig borratxo quan ha de tancar un ull per tal de no veure doble i lluita contra el vertigen, cal lluitar contra el vostre discurs i la infinita multiplicació de les idees en un traster universal! ”

Tot i que la audiència seguia donant suport al Mestre, els rumors ja circulaven sobre l’aspecte en que es movia el discurs del peripatètic mentre Aristòtil es fonia en la seva presa.

Aristòtil: “Afirmeu que l’ànima passa de cos en cos sense ser-ne depenent. Com, aleshores, pot ser alterada per l’organisme? Ja que, quan el mateix Paulodaure té 8 grams d’alcohol pur a la sang, segons tu, la seva ànima ja no és tan maca de veure.”
Els murmuris s’ampliaren dient “a mi m’agrada Aristòtil”o “a mi també m’agrada força”

Aristòtil: “Així, segons tu, la idea de l’ésser humà és el tipus ideal que reprodueix perfectament, més o menys, tots els homes i totes les dones. Per bé, siguem seriosos: Aquest model és tan abstracte que fins i tot Diògenes se n’enriu buscant-lo, en va, pels carrers d’Atenes, a ple dia amb una làmpada a la mà!”
El Profeta va somriure devastadorament: “Bé!”

Aleshores, l’august Diògenes, còmplice de l’assemblea que sempre el descartava, va incorporar-se en direcció a Aristòtil. Transvestit i maquillat de dona va llançar un pollastre desplomat als peus de Plató i, després, es va posar a cantar amb una veu aguda:[/i] “Sempre diu el Mestre que l’humà és un ocell sense plomes”

La multitud, còmplice, va comentar el fracàs al qual es precipitava el platònic: “Com arruïnen a l’antic, tenen massa hiperactivitat!”

Aristòtil que subjectava l’espatlla de Plató , i reia, va dir:

“Intentàveu incloure, el meu vell mestre, que la substància de les coses, el motor dels éssers, es troba en ells mateixos! I la substància no pot manifestar-se sense la matèria! Per això, quan la nostra ànima sigui amb l’Altíssim, ella es personificarà per a la eternitat, no et preocupis, sense entregar el seu igual a la terra en passejades incessants.”

Alguns, els qui anaven a la última dels atenesos, ja s’aglutinaven al voltat del profeta amb la finalitat de saber la seva opinió sobre la nova manera de vestir la túnica en lloc del péplos o saber si els nous coturns desbancarien aviat les sandàlies.

Traduït per Ignius de Muntaner