El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre V.- Les Ensenyances

Citation :: Les noves ensenyances d’Aristòtil.

1a ensenyança
Així doncs, la saviesa és una disposició que actua com a via vers a un mitjancer comú, el qual, racionalment, està determinat com el determinaria un home prudent. És un mitjancer que oscil•la entre dos extrems i l’és, també, en alguns d’aquests extrems que estar a sota i d’altres que estan sobre del que “cal” en el domini dels afectes tant com de les accions, mentre que a saviesa descobreix i escull sempre la posició intermèdia.

2a ensenyança
L’ intel•lecte és quelcom diví en comparació amb l’home; la vida, segons la raó, també és divina comparada amb la vida humana irreflexiva. No s’ha d’escoltar, doncs, els qui aconsellen l’home, per què és l’home qui limita el seu pensament sobre els afers humans i les coses mortals. L’home, en canvi, en la mesura del que li és possible, ha d’immortalitzar-se en la recerca solar i fer tot el possible per a viure segons la part més noble que hi ha en ell.

3a ensenyança
Abstenint-nos dels excessos aconseguim actuar amb temprança i, en haver-ho fet, esdevenim més capaços per abastir-nos d’ells; passa el mateix amb el coratge: és quan ens acostumem a menysprear la por i a resistir-la quan ens fem més valents i, havent-ho fet, serem més capaços de resistir la por.

4a ensenyança
Un home ebri de vi cau cap endavant per què sent el cap pesat, però un home ebri de cervesa cau enrere per què, literalment, és mort. El vi també fa a la gent més afectuosa. La prova està en que l’home ebri besa, fins i tot a la boca, a aquells que no besaria si estigués sobri.

5a ensenyança
El Logos va ordenar l’univers a partir dels quatre elements i després el va dotar d’ànima per a moure-ho tot. Després va disposar d’aquests elements uns respecte els altres, de tal manera que el foc és a l’aire, l’aire és l’aigua i l’aigua és a la terra. Després, el Logos va englobar-los en un diví èter unificador.

6a ensenyança
La lògica ens demostra que tots els homes són, de manera natural, desitjosos de saber. Saber és el resultat de la demostració racional, per què la demostració és el sil•logisme que produeix el saber. Per a satisfer aquest desig natural en l’home, la demostració lògica esdevé necessària, per què l’efecte, com a tal, no pot existir sense la seva causa.

7a ensenyança
Si tinc una màxima major que diu que tots els homes són mortals i si tinc una màxima menor que postula que tots els grecs són homes, la conclusió d’aquest sil•logisme lògic és que tots els grecs són mortals. Per en realitat, la finalitat subtil d’aquestes afirmacions sil•logístiques es treure a relluir la immortalitat del motor suprem del món.

8a ensenyança
L’anàlisi política ens ensenya que cada cop que uns tenen riqueses immenses i que d’altres no tenen res dóna com a resultat o la pitjor de les democràcies o una oligarquia desenfrenada o una tirania insuportable producte necessari d’ambdós excessos oposats.

9a ensenyança
L’elocució poètica ha de tenir dues qualitats: ser clara i estar per sobre del llenguatge vulgar. Serà clara si les paraules son preses en un sentit net, però aleshores no tindrà res que les realci. Serà realçada per sobre del llenguatge vulgar si per a emprar paraules extraordinàries usa paraules estrangeres, metàfores, paraules allargassades...en resum: tot el que no sigui propi del llenguatge ordinari. Però , si el discurs consta només per aquest tipus de paraules, serà un enigma o un barbarisme continuat. Serà un enigma, si tot és metàfora; un barbarisme, si tot són estrangerismes.

10a ensenyança
L’home és un ésser viu que posseeix la paraula i un animal polític. La humanitat s’agafa a l’home en potència, que ha de passar després a l’acció, tot passant abans per una participació a la vida política de la Ciutat. Les paraules, aleshores, prenen una dimensió fonamental, permetent que la Ciutat existeixi. Així, per a viure fora de la ciutat, només cal ser una bèstia o ser Déu.

11a ensenyança
Només el creient filòsof té els ulls fixats sobre la natura de les coses i sobre el que és diví, com a bon pilot que és, havent amarrat els principis de la seva vida a les realitats eternes i estables, fondeja en pau i viu en solitud. És contemplativa, tot i que arrelada a la vida de la ciutat; aquesta ciència és la saviesa i, no obstant això, ofereix la possibilitat de fer-ho tot ajustant-se a ella.

12a ensenyança
L’home polític ha de conèixer el que és just en si mateix per a determinar el que és just i el que és bo. El que és just en si mateix està suspès en les primeres essències, que existeixen per si mateixes, degut a la seva naturalesa eterna. El que és just no ha de ser reduït als drets positius, múltiples i variables, per què la seva dimensió té una extensió universal; per contra, no tindrem el criteri adequat de la justícia eterna. Com si es tractés de la plaga més terrible, la injustícia té les armes a la mà.

13a ensenyança
La qualitat de l’expressió verbal és la de ser clara sense ésser comú. És per això que afirmo: pugui Déu revelar-me algun dia el secret de l’univers, aleshores davant Seu, juro fer-me monjo.

14a ensenyança
És pel seu caràcter que els homes són el que són; però és per les seves accions que són feliços o no. Com que tinc poca facilitat per a fer ús dels sentiments humans, Déu, després de mi, els donarà a Christós.

15a ensenyança
De l’estudi de les realitats naturals, distingeixo quatre causes. Prenguem, per exemple, una estàtua. La causa material: és la matèria que composa un objecte, en aquest cas el marbre. És la causa que fa possible les contingències i les irregularitats dels objectes. Efectivament, la matèria “resideix” a la postura en forma. A la fora s’hi oposen les limitacions de la matèria, és aquí on es produeix l’atzar, els “accidents”. La causa formal: és la forma que dóna l’escultor a la matèria. La causa final: és la finalitat, l’ús que se’n vol fer d’ella, la seva finalitat. Res no arriba sense objectiu. La causa eficient: és l’activitat de l’escultor, el fet d’esculpir. Per què, cada desenvolupament, necessita un motor que pugui posar-lo en funcionament. La mateixa cosa por tenir una pluralitat de causes eficients, però mai no amb el mateix sentit.

16a ensenyança
Tot art i tota recerca, igual que tota acció i tota deliberació reflectida, tendeixen, segons sembla, cap a algun bé. També perfectament es va tenir raó en definir el bé: la perfecció virtuosa i la llum solar a la que es tendeix en tota circumstància.

17a ensenyança
el qui serà enviat pel Logos Suprem per tal que acabi la meva obra guiarà la humanitat amb la finalitat de trobar la via del Diví mitjancer en el si de la lleugeresa de la futura guerra de les idees. Ell i els seus successors edificaran, a la vegada, una ciutat ideal i una estructura universal que irradiarà més enllà del mar Tirrè i brillarà sobre la humanitat sencera.

18a ensenyança
La felicitat és una forma de contemplació, que el savi ha d’esforçar-se en aconseguir.

19a ensenyança
La bellesa sensible és una imatge de la Bellesa eterna que l’ànima ha contemplat. I les coses són còpies de les Idees. La bellesa és el resultat de certes proporcions i de certes mesures i ritmes harmònics.

20a ensenyança
La metafísica és la ciència del que és, tal i com és: el ser en tant que és. És la ciència de les causes primeres i també la ciència del que és, tai com és: l’ésser en quant és.

21a ensenyança
‘essència de les coses està a les coses mateixes, i els dóna forma. L’Ésser Diví és Totpoderós. L’essència de les coses està en les coses mateixes, i les hi dóna forma.

22a ensenyança
EL Logos significa, a la meva metafísica, el Verb Suprem, el Principi Creatiu i Racional, la Raó del món, com a continent en si de les idees eternes, arquetip de qualsevol cosa.

Traduït per Ignius de Muntaner